Descripció: Són les 8:35 h, i com de costum, ens hem reunit a la plaça de l’estació de Sant Feliu. Carreguem el cotxe adormitats, avuí li toca a Sònia fer de Collin McRae, i en menys d’un hora ens plantem al sector Montserrat Sud, a la recerca de la Masia del Castell. Es aquí quan comencem a tirar d’instint més que d’orientació... Sense conseqüències rellevants arribem al nostre primer objectiu, el pàrquing, tot marxa bé.

Si feu un cop d’ull unes línies més amunt, secció aproximació, sembla que la cosa està clara, doncs no, la nostra definició es un pèl diferent a la de la ressenya original. Aquest fet dona lloc al segon moment que mostra el nostre gran nivell orientatiu que atesorem, molta cursa però a l’hora de la veritat no donem una! Jeje No em recrearé gaire, primer una marca vermella que hauria estat millor no veure-la i una caminadeta en direcció oposada fins que uns guiris, després uns altres guiris i finalment uns veterans de la zona ens ajuden a localitzar el camí. Ara sí seguim les marques vermelles, les bones... Camí molt entretingut fins a la Cova del Cabrit, per escalfar les cames. Seguim a l’esquerra per una canal assegurada amb esglaons metàl·lics, pujada que ens fa oblidar les aventuretes anteriors i  ens deixa a peu de via, on una placa ens informa del que ens espera, novament amb correcció de la ressenya sobre dificultat i recorregut, sembla que la via es una miqueta més assequible, insisteixo, sembla...

Ens preparem? Dit i fet, amb tot se’ns a fet un pèl tard, el Bernat tira primer, el segueix el Miquel,  la Sonia i jo assegurem, després seguirem les seves passes. El primer tram es el més exposat, uns 40 metres de V, V+ i V+ per arribar a la primera reunió. Aquests dos van sobrats... Reunió!!!! La Sònia puja com si res i jo em col·lapso am el conglomerat, un moment de crisi, un descans i cap amunt.


Ja hi som tots, quatre pernils penjats de la paret, i com bufa el vent! Bernat, vols un forro? Un porro? Un forro!!! Ah!!! Jaja Fa fresqueta, som a l’aresta del vent!

I tornem a començar, toca assegurar de nou, aquest cop el Miquel s’enfila primer, IV+ fins a la següent reunió, el vent bufa i bufa, i ja ens costa sentir-nos. El Miquel crida, la reunió és una merda, però no ens sentim, impossible amb el vent que fa, cap problema, el Bernat està tranquil. El primer de la cordada decideix tirar cap amunt per arribar al cim, IV i III, dit i fet; seguidament progressa el Bernat, poc després la Sonia i finalment jo, més fàcil i assequible aquest últim tram. Aresta del Vent conquerida! Gaudim de les vistes durant uns minuts, però el fred ens fa tirar avall sense recrear-nos gaire, ens esperen dos ràpels d’uns 40 metres.


Unim les cordes amb un vuit, uns rapelen amb l’assegurador directament, mentre d’altres assegurem la jugada amb el machar. En poc temps ens trobem a la primera reunió de pujada, de nou els quatre penjats en un espai mínim, comencem a recuperar la corda... ai ai ai... s’ha enganxat!!! No baixa!!! Què fem!!! Tira tira!!! No baixa!!!! Fa fred!!! Em fan mal els peus!!! Sí sí, és el que sembla, quin drama!!! Sense pensar-ho molt el Bernat tira cap amunt ajudat per l’assegurador, sembla que no li costa molt, i uns vint metres més amunt aconsegueix solucionar l’embolic, quina trena han fet les cordes!!! Ja tornem a estar juntets. Muntem l’últim rappel, i ara sí, ja som tots de peus a terra.

Ara toca destrepar els esglaons metàl·lics i la dura pujada des del pàrquing, un simple tràmit després de les experiències viscudes. Cal dir que tan la Sonia com jo hem fet el debut en aquest àmbit de l’escalada, que realment, te un toc diferent i més tens que l’escalada esportiva.

S’ha fet llarg, entretingut, per moments divertit, alguns minuts dramàtics, però el més important, objectiu complert i sans i estalvis cap a casa. Podem dir que la inauguració  d’escalada clàssica de GEPS l’any entrant, ha estat un èxit.


Fins la pròxima!!!